El present text s'ha extret de l'estudi sobre aquesta encunyadora encarregat al Museu Escolar de *Pusol (2019) per l'Associació Espanyola d'Empreses de Components per al Calçat (*AEC).

Una encunyadora és una màquina que encunya, això és, una màquina que serveix per a “retallar amb encuny peces de cuir, cartons, etc.”[2]. N'hi ha de diferents tipologies, si bé la que ens ocupa es va utilitzar en la indústria del calçat.

Segons *Amat, “les màquines d'encunyar encara que existien des de mitjan segle XIX, no s'empraven més que per a l'encunyació de cuirs d'animals majors empleats per a pisos, contraforts, etc.”[3] […] “En la secció de preparació per a la mecànica de fabricació o més coneguda com a encunyació, la maquinària antiga amb més d'un segle queda reduïda a les encunyadores manuals (algunes mogudes per tracció animal), màquines d'encunyar amb ús d'encunys d'acer per a soles i contraforts, igualadores manuals de cuir i *pegadoras de cèrcols, […]”[4]. Per tant, ens trobem davant unes màquines l'origen de les quals es remunta a més d'un segle, temps durant el qual s'han produït indubtables avanços en general, i en la seguretat, en particular.

*Amat ens diu que dins del procés productiu del calçat, l'encunyació forma part de la “preparació per a la mecànica de fabricació”[5], que comprèn un conjunt de treballs previs a la pròpia dinàmica d'aquesta.

L'encunyació en la indústria del calçat

L'encunyació consisteix en el tallat a màquina de soles i plantes utilitzant encunys, definits per *Amat com “una reproducció de la sola i la planta construïts en acer i d'un o dos talls de tall”[6]; és a dir, una sort de motlles metàl·lics de vora tallant amb la forma de la peça a tallar[7].

Tradicionalment, el tallat de les restants peces que conformaven la sabata es realitzava a mà per un operari, el tallador, perquè “fabricar un joc d'encunys, solament queda justificat si el model a tallar està àmpliament difós i el nombre de parells a tallar és tal, que compensi la despesa que ocasiona la reproducció dels patrons d'acer”[8].

Com funcionava l'encunyadora?

L'encunyadora, construïda íntegrament de ferro, estava composta per dos plats, situats sobre sengles pilons de fusta[9] que descansaven en les corresponents plataformes (figures 1 i 2). Es tracta d'una doble encunyadora (disposa de dos plats), en la qual treballaven dos operaris, l'un enfront de l'altre. Funcionava amb electricitat, mitjançant un sistema de corretges i corrioles que transmetien la força motriu, tant a ella com a altres màquines, a través d'un arbre o eix de transmissió, des de la turbina o el motor central. Aquest sistema permetia “moure a través d'una sola font d'energia, la totalitat de les màquines d'una fàbrica”[10], si bé determinava la seva col·locació “en haver de col·locar-se [les màquines] en fileres, condicionant igualment el tipus de construcció lineal dels edificis”[11].

L'encunyadora funcionava de manera constant i els plats pujaven i baixaven contínuament, de manera alternativa, mentre que l'operari havia de preparar el material i col·locar-lo sota el plat mentre aquest pujava, retirant ràpidament les mans per a evitar que en baixar el plat i pressionar sobre l'encuny poguessin produir-se accidents.

Segons *Amat, “la màquina d'encunyar, consta d'un plat fix en el qual se situa un piló, de fusta generalment. Sobre el piló se situa la pell a tallar i damunt d'aquesta, l'encuny o fulla talladora. El tall es produeix en pressionar un plat mòbil, situat en la part superior, sobre l'encuny i la pell […]”[12].

En aquest sentit, reproduïm el testimoniatge d'un antic operari d'una d'aquestes encunyadores, que va funcionar a la fàbrica il·licitana coneguda com “La *Zapatillera”[13]:

“[L'encunyadora] servia per a tallar tota classe de teixits, fins i tot goma, crepè […], tota classe d'articles tallava la màquina aquesta”. […] “Perquè la màquina funcionava com et dic, tenia dos plats, un a cada costat, una mica més ampla que aquesta, i […] no té molt a explicar. Com t'he dit abans, el seu piló a baix, joc d'encunys, cada joc d'encunys té una mesura: uns encunys que eren de quatre centímetres, cinc, sis, set… Llavors, el plat, si li donaves per a la dreta baixava i si li donaves per a l'esquerra pujava. Abans de ficar, si tu estaves tallant amb un encuny de sis centímetres d'altura per… i ficaves un altre de quatre, havies de baixar el plat, donar-li un parell de voltes fins a […] la seva mesura” [14].

El testimoniatge de l'entrevistat deixa patent la perillositat d'aquesta màquina:

“[…] Clar que era perillosa i tan perillosa… […] Aquesta màquina i els cilindres el més perillós de… que hi havia llavors en la indústria del calçat […] Perquè és que si t'enxampaves et tallaves el dit “al *contao”, entens? No veus com es va quedar aquest… […] Jo em vaig tallar amb una peça de cartó pedra, que és un cartó, si, tu coneixes el cartó pedra… […] S'escorria molt l'encuny, llavors, en ficar l'encuny, es veu que es va escórrer una miquiua, ensopegaria, segurament, […] perquè no hi ha una altra explicació, ensopegaria l'encuny amb el plat, es va aixecar i em va enxampar el dit… […] Però que d'això hi ha a Elx, hi ha molts entens?”[15].

L'encunyadora del Museu Escolar de *Pusol

Per a l'estudi de la nostra màquina (figura 3) ha resultat de vital importància la seva anàlisi comparativa amb altres de similar factura localitzades en l'entorn: una existent en la raó social “Encunyats *Algorós”, d'Elx (exposada en l'aparcament de l'empresa) i una altra que s'exhibeix en el Museu del Calçat d'Elda. En concret, en la cartel·la de la peça conservada en aquest últim museu es pot llegir:

“Màquina d'encunyar soles de cuir de dos plats. Prefabricats Vicent, SL, 1928”.

Així, ens trobem davant una màquina que va funcionar ja en el primer terç del segle XX, model que probablement es fabricaria durant anys. Una sèrie d'anuncis apareguts en el setmanari *Idella, d'Elda, a la fi de la dècada dels vint, feia publicitat del taller *eldense de *Eustaquio Cantó *Amat, en aquests termes:

“Construcció de maquinària i accessoris per a la fabricació de calçat. Sempre existències. Pressupostos i catàleg gratis”[16].

No obstant això, ni l'encunyadora d'Elda ni la de *Pusol (tampoc la de *Algorós) presenten cap placa que informe del fabricador, fet que ens indueix a pensar – amb la restauradora de la peça, Eva Mendiola - que aquesta va poder realitzar-se en un taller local.

La màquina conservada en *Pusol presenta en el seu extrem superior un element metàl·lic incorporat amb posterioritat, la utilitat de la qual era la de servir de suport al motor que la feia funcionar, instal·lat quan –més endavant- es va eliminar la transmissió mitjançant eix horitzontal. Així mateix, se li va aplicar un diferencial, amb tota probabilitat ja en la seva última etapa de funcionament, element que s'ha retirat després del procés de restauració al qual s'ha sotmès la peça.

Pel que sembla, màquines com l'estudiada van estar en actiu en “La *Zapatillera” fins al tancament d'aquesta fàbrica, al començament de la dècada dels vuitanta, la qual cosa diu molt punt de la solidesa i qualitat d'aquelles, com de la precària seguretat en la qual es treballava fins a dates recents.

Autor: Rafa Martínez, director de Projecte *Pusol.

[2] Reial Acadèmia Espanyola, RAE, https://dle.rae.es/?id=aolgeh3 (consulta: 27/07/2020).

[3] *Amat Amer, J. Mª (1999): Tecnologia del calçat. Elda, edita: José Mª *Amat, p.88.

[4] *Ibidem, p.89.

[5] *Ibidem, p.76.

[6] *Amat Amer, J.Mª (1999), *op.*cit., p.81.

[7] Segons la Reial Acadèmia Espanyola, en la seva tercera accepció, un encuny és un “instrument o màquina amb vores tallants per a retallar amb precisió planxes, cartons, cuirs, etc.”. Vegeu Reial Acadèmia Espanyola, RAE, *op.*cit., https://dle.rae.es/?id=aolpqoy (consulta: 27/07/2020).

[8] *Ibidem, p.178.

[9] Els pilons de fusta que van poder haver-se utilitzat en la màquina del Museu Escolar de *Pusol no s'han conservat.

[10] Cerdà, M. i García Bonafé, M. (*dirs.) (1995): Enciclopèdia Valenciana d'Arqueologia Industrial. València, *Edicions Alfons el *Magnànim, *pp.261-262.

[11] *Ibidem.

[12] *Amat Amer, J. Mª (1999), *op.*cit., p. 227.

[13] “La *Zapatillera” va ser una fàbrica il·licitana de calçat creada en els anys trenta que va estar en actiu fins a 1983. Aquesta empresa va donar nom al barri de la ciutat on es va situar durant dècades, conegut actualment com a barri de “La *Zapatillera”. El nom de la fàbrica era Indústries del Cautxú i els seus Regenerats, SA, *INCASA. En la secció d'encunyació d'aquesta fàbrica hi havia dues màquines com l'estudiada i es treballava per torns. És a dir, treballaven quatre persones (dues per màquina) en cada torn; vuit persones en total cobrien aquesta secció (informació facilitada per Rafael Martínez *Carpena –Elx, 09/04/1936-, treballador del calçat de “La *Zapatillera” des de 1947, actualment jubilat).

[14] Testimoniatge de *Jenaro *Ruíz Contreras (*Membrilla, Ciudad Real, 13/12/1928), treballador del calçat de “La *Zapatillera” entre 1954 i 1983, actualment jubilat.

[15] *Ibidem.

[16] *Idella. Setmanari Independent fundat per Sr. Manuel Maestre *Gras, núm. 162, 27 d'abril de 1929, p.3. Biblioteca Valenciana Digital, https://bivaldi.gva.es/es/publicaciones/numeros_por_mes.do?idpublicacion=903&anyo=1929. *Eustaquio Cantó s'anuncia en aquesta publicació, almenys, des d'algunes setmanes enrere, si bé sense la imatge de l'encunyadora, que comença a inserir-se en el citat número.